Jaume Carrió: “El curt que he fet amb més presència meva és el que millor ha aconseguit universalitzar allò que volia contar”

El cineasta mallorquí Jaume Carrió presenta el seu primer curtmetratge documental, Les imatges arribaren a temps, una peça profundament íntima que reflexiona sobre la memòria, l’arxiu audiovisual i la transformació del llenguatge visual en l’era dels smartphones. L’obra ha estat premiada en festivals com Alcances o els Premios Pávez, i proposa una lectura crítica i poètica sobre com registrem avui la realitat i el dolor.

Palma, 13 de setembre de 2025. Jaume Carrió (Mallorca, 1983), llicenciat en Comunicació Audiovisual pel CESAG, és professor i director de cinema. Entre els seus curtmetratges destaquen Chat vol dir moix (2016), Hostal Orión (2018), i Un parell de cançons després (2022). Amb Woody & Woody (2018), va guanyar el Premi Goya al millor curtmetratge d’animació. El seu nou i únic curtmetratge documental es titula Les imatges arribaren a temps (2025). Actualment, Carrió compagina la creació audiovisual amb la seva feina com a professor de cinema.

“Les imatges arribaren a temps” és un títol tan poètic com inquietant. D’on sorgeix aquesta frase i quin significat pren dins el relat del curtmetratge?
Encara que dins el curt no li he donat aquest sentit, després de veure’l un parell de vegades, em vaig adonar de la força que podria tenir descontextualitzar la frase i convertir-la en títol. Les imatges (stories) arribaren a temps perquè tots poguéssim viure el desastre des dels nostres dispositius mòbils intel·ligents, i les imatges (cinema) arribaren a temps, fa poc més d’un segle, per entretenir-nos, ensenyar-nos, fer-nos sentir i, al cap i a la fi, donar sentit a les nostres vides.

El curt és una reflexió sobre com la forma de gravar condiciona allò que recordam. Creus que el pas del format televisiu clàssic al vertical de les stories ha empobrit la nostra memòria visual col·lectiva?
Aquest és un dels temes que motiven l’existència del curt. Fins i tot m’atreviria a dir que n’és el fil conductor. No sé si considerar-ho un empobriment, però sí un canvi de paradigma; hem passat de gravar allò que tenim davant, a gravar-nos davant d’això. Tot i així, diria que n’he fet una lectura bastant optimista de tot plegat.

Un dels fils més personals del curt és la figura del teu padrí jove i la seva vivència durant les inundacions d’Esporles el 2007. Com connectes aquesta història íntima amb les imatges de la DANA i altres desastres naturals recents?
Aquell matí en què ens despertàrem amb les imatges de la DANA, passàrem hores, incrèduls, mirant el desastre que va esclatar, a prop de ca nostra però prou lluny com per sentir-nos afortunats de patir-ho només des de l’empatia. Aquelles imatges eren diferents de les que havia gravat jo en el passat durant l’únic desastre relacionat amb el mal temps que he viscut. Les primeres imatges de la DANA tenen un clar protagonista: la víctima, allò que sent i com ho fa per sobreviure. Les imatges van signades amb la presència de la persona que les grava, mentre allarga un braç per veure’s dins el pla. En aquell moment, i fent memòria, torno a les imatges que vaig gravar jo gairebé vint anys abans, on no hi surto ni se’m sent: les vaig gravar com a pur document històric; no som important dins aquell relat. Quan començ a veure que darrere d’això hi podria haver una història, trob per casualitat unes imatges on surt el meu difunt padrí jove, emeses el mateix dia que el torrent d’Esporles es va desbordar. Aquest fet es converteix en el detonant de la reflexió que present en el meu curt.

La peça ha tingut una gran acollida en una vintena de festivals d’arreu del món, com Alcances (Cadis) o els Premios Pávez (Talavera de la Reina), on ha estat premiada. Què creus que connecta tan directament amb el públic: la nostàlgia de l’arxiu domèstic, la crítica al llenguatge visual actual o la dimensió emocional de la pèrdua?
Encara avui, i després de comprovar amb alegria que el curt agrada, som el primer sorprès per l’acollida que està tenint. M’ha costat més de set curtmetratges aconseguir connectar emocionalment amb l’espectador. Mirant ara enrere, pot ser que els curts anteriors els hagi fet per agradar-me a mi. D’altra banda, segurament, malgrat l’excepcional excepció de Woody & Woody (2017), aquest ja sigui el meu curtmetratge més vist i més celebrat. No deixa de ser irònic, però, que aquest sigui l’únic que protagonitz, encara que només amb la meva veu omnipresent. I com si fos una paradoxa, el curt que he fet amb més presència meva (veu, reflexió i vincle familiar com a detonant), és precisament el curt que millor ha aconseguit universalitzar allò que he volgut contar.

Utilitzes arxius i fragments de diferents formats i èpoques, creant una mena de collage audiovisual. Com va ser el procés de selecció i muntatge d’aquestes imatges i què volies transmetre amb aquest contrast d’estils?
Aquest és un curtmetratge que no ha tingut un rodatge com a tal. L’arxiu domèstic ha estat rellegit, no necessàriament manipulat, per donar-li un sentit narratiu que no tenia inicialment. Encara que hi ha material gravat per mi, la major part del material l’han creat altres. Això és un repte interessant i altament estimulant com a narrador audiovisual. És un curt de muntatge. El ventall de possibilitats dels diferents formats de pantalla amb què hem anat creant al llarg dels anys és el “com” del curtmetratge, i els desastres naturals i com hi hem interactuat com a societat, el “què”.

Més enllà del tema de les catàstrofes naturals, el curtmetratge sembla parlar també de la nostra necessitat de documentar-ho tot, fins i tot el dolor. Com veus aquesta obsessió contemporània de gravar-ho tot amb el mòbil a la mà, fins i tot en moments tràgics?
Entenc que tot està lligat a la necessitat de transcendència per una banda, i per l’altra, a la part més qüestionable del desig estès de sentir el reconeixement per part dels altres. El canvi de paradigma arriba amb els smartphones i la possibilitat de desar-ho tot al núvol. La durada de la cinta ja no és un tema, ja no cal pensar si queda espai per gravar, no cal canviar la bobina de la pel·lícula per seguir gravant; tenim sistemes de gravació digitals i ideals, gravam tot el que volem, i no ens aturam a pensar si és necessari tenir alguna cosa gravada o no. Tenim tant de material en vídeo desat (no vull ni pensar en el material fotogràfic!) que si algun dia el necessitam, no sabrem ni si realment ho arribàrem a gravar. Ho hem banalitzat tot, no hi ha dubte.

Després de Les imatges arribaren a temps, cap a on t’agradaria dirigir la mirada com a cineasta? Vols seguir explorant l’arxiu personal i col·lectiu o tens altres camins creatius en ment?
Sempre m’ha agradat dir, i demostrar, que no he repetit fórmula ni una sola vegada. Cada nova petita pel·lícula que he fet és diferent de l’anterior. Aquesta vegada, però, crec que he trobat una possibilitat narrativa que encara no he esgotat. Tenc la sensació que puc estirar d’aquest fil i convidar l’espectador a reflexionar sobre altres qüestions que ens haurien de preocupar com a societat. Ara mateix tenc a iCloud un total de 6.032 vídeos que no han estat pensats per formar part de res. Potser em posi a cercar si aquí s’hi amaga alguna història que valgui la pena contar.

Un retrat íntim i universal
Amb Les imatges arribaren a temps, Jaume Carrió obre un nou camí dins la seva filmografia. El que va començar com una reflexió personal sobre les imatges d’arxiu i la memòria visual, s’ha convertit en una obra capaç de connectar amb l’imaginari col·lectiu. Un curtmetratge sobre allò efímer, allò tecnològic i allò profundament humà.